Per a commemorar que el 2001 va ser l'Any Europeu de les Llengües, Sa Nostra, en col·laboració amb el Centre UNESCO de Catalunya i el Govern de les Illes Balears va muntar l'exposició (que també tingué format de maleta didàctica) LLENGÜES, UNIVERSOS EN PERILL (DIVERSITAT LINGÜÍSTICA, CULTURAL I BIOLÒGICA), comissariada per Joan Avellaneda i Isidor Marí. Aquest n'és un resum:
LLENGÜES, UNIVERSOS EN PERILL (DIVERSITAT LINGÜÍSTICA, CULTURAL I BIOLÒGICA)
Laura Amengual Serra
Aprenentatge de Llengües en Contextos Multilíngües
1r Grau Educació Infantil (2009-2010)
La benedicció de Babel. La diversitat lingüística
Llenguatge i llengües
El llenguatge parlat és una facultat exclusivament humana.
Cada llengua del món és una manifestació concreta d’aquesta facultat humana que és la parla.
Les persones també ens comuniquem amb la parallengua: gestos, to de veu, proxèmia (proximitat cossos durant conversa), tocament, ús dels silencis, etc. El desconeixement d’aquest parallenguatge en el contacte amb una altra cultura es presta a confusions, però també a bromes i al joc intercultural d’aproximació.
Cada llengua és la més vàlida en el seu context. Entenem per context d’una llengua l’àmbit social i ambiental en què aquesta és una eina viva i útil de comunicació. Cal remarcar el caràcter territorial de les llengües. La immensa majoria de llengües del món són idiomes propis d’un lloc. Excepcions relatives en serien la llengua pròpia dels gitanos (romaní) i l’hebreu. De fet, les úniques llengües amb una desvinculació clara són les llengües artificials, com l’esperanto, que no són llengües vives sinó instrumentals.
La llengua és molt més que un mitjà de comunicació, és un factor clau de cohesió social que construeix la identitat personal i col•lectiva. És possiblement el component més important d’una cultura. No podem entendre una determinada cultura de forma plena sinó parlem o entenem el seu idioma.
Llengües i dialectes
Hi ha tantes maneres de parlar com individus. Cadascú té una forma característica d’expressar-se, un dialecte personal anomenat idiolecte. De fet, el grau de varietat en una llengua és equivalent al nombre de parlants. Les persones parlem de maneres diferents. A través de la nostra parla ens identifiquem com a pertanyents a una població, comarca, illa o nació. Fins i tot és possible parlar sense ser saber en quina llengua o varietat dialectal es fa.
Una llengua no es pot delimitar fàcilment sobre un mapa amb fronteres concretes.
Per a identificar una manera de parlar determinada, normalment prenem el gentilici local (mot que indica la pertinença o vinculació a un lloc) per a extreure’n el glotònim (mot que designa la parla). Aquestes denominacions populars no solen coincidir amb les científiques i amb les oficials, que tenen un abast més ampli i habitualment agrupen diversos parlars locals en un conjunt superior al qual es dóna la categoria de llengua. Aquesta classificació de vegades no resulta clara per a tothom, sobretot quan, entre veïns lingüístics, hi ha diferents sensibilitats culturals, socials i polítiques.
Una llengua és el conjunt de tots els seus dialectes. No coneixem llengües parlades de manera idèntica per cadascun dels seus parlants i en tota la seva extensió territorial. Tots els idiomes tenen varietats dialectals.
Els lingüistes contribueixen a definir la varietat estàndard de la llengua. A mesura que hi ha una tradició de comunicació supralocal, en tots els idiomes es configura un model de llengua comuna supradialectal. Sistematitzen i codifiquen aquesta llengua comuna, avui denominada estàndard.
Tusson: ...caldria acceptar els parlants tal com són i tal com sonen.[...] Un dialecte no és una desgràcia i no és motiu per al complex d’inferioritat fer-lo servir, perquè la llengua comuna no pot ser res més que la coincidència essencial dels dialectes...
Les llengües al món
Segons Breton, geògraf, si les varietats dialectals integren una llengua, de la mateixa manera podem afirmar que totes les llengües ocupen el seu lloc dins del caleidoscopi viu de les cultures de la terra.
Al món hi ha una immensa diversitat lingüística, se’n parlen més de sis mil•lions diferents, però de la gran majoria no en sabem gairebé res. Aquest buit científic es deu, en gran mesura, a una actitud mental, que considera que només unes quantes es poden considerar llengües útils. La resta són les llengües minoritàries, que són la major part de les llengües del món.
Podem respondre la pregunta de “quina és la llengua més parlada al món?” amb una altra: a quina hora del dia? La resposta seria xinès, castellà i anglès. Apreciació singular que ens recorda que les llengües existeixen en la mesura en què es parlen.
En aquest recompte és important tenir present si prenem les dades dels qui la parlen com a primera llengua (nadiua, materna o familiar) o com a segona.
La distribució de la població mundial per llengües no és proporcional: grans col•lectius de persones parlen un nombre molt reduït de llengües, mentre que la majoria d’idiomes de la Terra són parlats per grups humans molt petits. El 96% de les llengües són parlades per únicament el 4% de la població del món. Podem deduir la fragilitat de bona part del patrimoni lingüístic de la humanitat, que es manté viu en el si de grups humans més aviat reduïts. S’haurien d’invertir esforços a preservar la pedra angular de les cultures: les llengües que les sintetitzen i les vehiculen.
On es parlen les llengües al món? A l’Europa civilitzada i civilitzadora només es parlen un 3% de les llengües del món. La gran majoria de les llengües, que són les minoritàries, les parlen grups tribals que viuen a llocs de difícil accés, aïllats. Les dades entorn de la presència de llengües sobre territoris concrets varien constantment. D’una banda, la recerca científica fa augmentar les xifres en identificar noves llengües desconegudes, però per l’altra la desaparició de llengües s’accelera a les àrees que hem indicat com a seus de bona part del Patrimoni lingüístic.
Com es poden classificar les llengües del món? Els lingüistes usen diversos criteris: la genètica (llengües que tenen el seu origen comú en una mateixa llengua o grup de dialectes anteriors), la territorial o geogràfica (el veïnatge geogràfic implica relacions que influeixen a les llengües que, tot i tenir orígens diferents, acaben compartint lèxic i elements d’estructura gramatical), la tipologia (fonologia, morfologia, sintaxi i semàntica) i la sociolingüística (segons la funció de la llengua respecte als seus parlants i segons la situació a la societat: oficialitat, estandardització, escriptura, vitalitat, homogeneïtat, nombre de parlants, etc.).
La classificació genètica és la més usual perquè és la més didàctica. Ens trobem, però, l’existència de mapamundis lingüístics diversos segons qui en sigui l’autor. El català formaria part de la gran família indoeuropea (que s’estén per la major part d’Europa i arriba fins l’Índia), a través del grup itàlic, del qual provenen les llengües romàniques actuals.
Hi ha algunes llengües que romanen orfes i no s’hi ha trobat parentiu amb cap altra llengua viva. Seria el cas de l’euskera, parlada per poc més de mig mil•lió de persones i que algú ha intentat emparentar amb algunes llengües caucàsiques i amb el berber, sense arribar a conclusions taxatives.
Hi ha llengües que s’escriuen
La llengua és anterior a l’escriptura L’escriptura no forma part de l’essència de la llengua. Aparegué amb posterioritat a la parla. La majoria de les llengües es trasmeten oralment, no tenen representació escrita i no per això s’han de considerar inferiors. Segons Tuson: La immensa majoria de les llengües humanes han estat parlades i no pas escrites. És per això que els qui parlem llengües romàniques, per exemple, som hereus lingüístics dels analfabets llatins i no pas de Ciceró i de Virgili.
A principis del segle XXI la majoria de llengües parlades al món (recordem que parlades per petites poblacions) no disposen d’escriptura. Es transmeten de forma oral. El fet que una llengua tingui escriptura no vol dir que sigui superior, encara que complementa un idioma i li permet anar més enllà.
Segons les darreres investigacions, el codi escrit no nasqué a Mesopotàmia sinó en algun indret dels Balcans a prop del Danubi, fa uns set mil anys i per causes relacionades amb la religió, no pas pel comerç.
Les representacions gràfiques de l’escriptura poden ser de dos tipus:
- Les fonològiques: cada signe o conjunt de signes representa un so distint.
L’alfabet llatí, grec o ciríl•lic, basa la seva escriptura en sons més curts. Quan es basa en sons més llargs tenim els sil•labaris com el xeroki.
- Les representacions no fonològiques, que es basen en pictogrames i logogrames, és a dir, en signes que representen directament objectes, accions o conceptes, com és el cas de l’escriptura xinesa.
Actualment queden una vintena de sistemes d’escriptures vius per a un centenar de llengües, la resta només són parlades.
L’actual context d’intercomunicació creixent té com a resultat que cada cop més ens familiaritzem amb codis escrits diferents al nostre (àrab, xinès, ciríl•lic, etc.).
A les diversitats d’alfabets hi podem afegir les modalitats locals. No hi ha només un alfabet llatí ja que cada llengua hi incorpora les seves particularitats: ç, ñ.
Cal esmentar un sistema d’escriptura modern ideat per als cecs: el braille.
Una nova modalitat de llenguatge escrit, simple i universal, és la neoideografia: senyals de trànsit, emoticones, icones informàtiques, símbols que trobem a les etiquetes de la roba, dels electrodomèstics, etc.
Escriptura, llengua i societat de vegades l’escriptura marca la diferència. És el cas d’una llengua eslava meridional, el serbocroat, parlada per dues comunitats tradicionalment enfrontades. El serbi és la varietat parlada pels serbis, majoritàriament de religió ortodoxa, que escriuen en alfabet ciríl•lic. El croat és la varietat de la mateixa llengua parlada pels croats, majoritàriament catòlics, que escriuen en alfabet llatí. Dos alfabets per a una mateixa llengua.
Un cas semblant passa amb l’hindi (varietat parlada pels hindús i escrita en alfabet devanagari) i l’urdu (parlada pels musulmans al Pakistan i escrita en una variant de l’alfabet persa).
En ambdós casos els alfabets marquen diferències religioses i polítiques. Però no sempre és així: el poble kurd, molt fragmentat per les fronteres polítiques dels diversos estats on habita, parla una llengua que s’escriu en diferents alfabets depenent de l’estat on habiten els seus parlants.
També hi ha llengües que s’han passat d’un alfabet a un altre: el turc, degut a l’occidentalització del país, va passar d’escriure’s de l’alfabet àrab a l’alfabet llatí.
A la Xina, el paper aglutinador de l’escriptura ideogràfica pròpia del xinès és enorme i permet que tots els habitants del país (excepte els analfabets) puguin comprendre un missatge que no entendrien pel mitjà oral.
Cada llengua és un món
La diversitat lingüística és riquesa, no un problema, com volen veure molts. Aquests, però, entenen que la llengua que sobra és la l’aliena, no la pròpia, Però han de pensar que aquests deuen pensar també el mateix de la seva pròpia llengua.
La diversitat lingüística és probablement la major riquesa cultural del món. Les llengües han anat evolucionant amb l’esser humà, en la diàspora humana sobre la Terra, en un procés de perfeccionament ininterromput.
Les llengües són diferents però iguals en dignitat. Com ja havíem assenyalat, no hi ha llengües millors o pitjors. Ens hem de desfer dels prejudicis lingüístics que posen de manifest que les llengües majoritàries són més importants que la resta.
Quant al lèxic hem de dir que cada llengua té les paraules que necessita. Ens trobem amb el cas de mancances lèxiques quan es produeix una invasió cultural externa. En aquest cas cada llengua posseeix una sèrie de mecanismes per incorporar-les quan les ha de menester.
És interessant assenyalar el fet que, per exemple, les llengües de comunitats indígenes disposen de recursos lèxics molt més abundants que els nostres en terrenys concrets, relacionats amb el seu medi i cultura: gamma de colors, designació d’espècies i fenòmens naturals.
Totes les llengües tenen els mateixos drets, com el de parlar divers.
Les llengües són la manifestació més elaborada de la diversitat cultural de la humanitat. Una llengua no és un conjunt de paraules i mecanismes que tinguin una equivalència exacta en una altra llengua (d’aquí que les traduccions mecàniques poden arribar a ser absurdes). Cada idioma reflecteix una manera única d’entendre el món. Variadíssimes adaptacions culturals de la humanitat a diferents entorns.
A banda de les varietats dialectals, que tenen el seu reflex sobre el territori, en una llegua també hi ha diferències lingüístiques notables degudes a factors socials: estrat social, ideologia, professió, edat i sexe dels parlants, que generen parles especials pròpies de castes, gremis, grups d’edat, etc. Tots aquests factors contribueixen a enriquir la llengua.
L’espai, el temps, el cos, la natura i tots els referents vitals són percebuts de manera diferent per cada cultura i això es reflecteix a la llengua. Les llengües incorporen paraules pròpies i úniques segons les característiques de l’entorn que els és propi, per exemple:
• Espai: en paiute, quan es designa un objecte, segons la paraula que s’empra, saben si es troba visible o no
• Temps: el català és l’únic idioma que empra el verb anar com a auxiliar per a conjugar e passat. Per la resta de llengües suggereix una acció futura.
• Natura: els gautxos argentins, 200 paraules per designar matisos del pel dels cavalls.
• Colors: una tribu de la selva, els morodos, distingeixen 17 tons diferents de verd.
• Persones: en swahili el mot mamatoto entén el conjunt format per mare i fill.
• Gèneres: el 80% de les llengües del món no disposen de gènere.
• Sons de la llengua: la parla humana té una gamma limitada de sons distintius o fonemes. Malgrat tot, les possibilitats sonores són prou àmplies per donar una sonoritat distinta a cada llengua. El xinès mandarí té una majoria de paraules d’una sola síl•laba el significat de les quals varia segons el to emprat.
• Les paraules: totes les llengües tenen la seva pròpia gramàtica, encara que no estigui escrita. Algunes llengües tenen el que es coneix com a construcció gramatical sintètica en una sola paraula diuen el que nosaltres hauríem de dir en una frase. També és curiós observar com podem crear mots nous a partir de dos paraules autòctones: en swahilli es diu “ocell europeu” per a dir “avió”, o nosaltres que diem “blat de moro” o “gall d’indi”.
Les arrels de la diversitat lingüística
La divergència lingüística és un fenomen històric. Les diverses llengües es formaren a partir d’un nombre molt inferior d’idiomes anteriors, en el marc de la dispersió geogràfica poblacional de la humanitat pel planeta.
Steinner entén que la confecció de la llengua es produiria en el camí que fa una comunitat en la recerca de la pròpia identitat. Per tant, la defensa d’una llengua és també la lluita per un patrimoni de llibertat històrica que els seus parlants han construït i que els fa únics i lliures, com a individus i com a poble.
Llengües, mitologia i espiritualitat van agafades de la mà. La nostàlgia d’una llengua única, d’origen diví, es fa present en alguns mites. L’existència de llengües diferents, en canvi, sovint no es valorada de forma positiva, sinó que s’atribueix el seu origen a fets catastròfics derivats de comportaments humans irreverents (torre de Babel, per exemple).
En moltes religions trobem que una llengua concreta és l’escollida com a vehicle per a la transmissió dels valors espirituals i rituals. L’àrab, el llatí i el sànscrit han estat històricament llengües vinculades a religions i a la seva expansió o declivi. Comentem aquests casos:
• L’Alcorà només admet una interpretació correcta en la seva llengua s’ha produït paral•lelament a la islamització, l’adopció de l’àrab a molts territoris.
• El cristianisme ha traduït al llarg dels segles el seu llibre diví, la Bíblia, a molts altres idiomes per a poder dur endavant l’evangelització. El fet que el missatge diví es pogués transmetre en qualsevol llengua suposava que els idiomes autòctons adquirissin un cert prestigi.
• En el cas del sànscrit, perviu donat al fet que es fa servir com a medi de transmissió de litúrgia, ja que només és parlat com a segona llengua.
RESUM Totes i cada una de les llengües del món s’han forjat mitançant d’un llarg procés històric de creació col•lectiva. Totes són imprescindibles per a la comunitat que les parla. La llengua és, doncs, per als seus parlants molt més que un codi per a comunicar-se. La llengua és l’eina que permet organitzar el món, identifica i cohesiona un poble, i és un vehicle viu per a transmetre la seva cultura de generació en generació. El conjunt de totes les llengües de la Terra, en el qual s’inclou la nostra, constitueix la part més elaborada i valuosa del patrimoni cultural de la humanitat.
És cert que la diversitat lingüística implica silencis entre cultures; silencis que es deriven del fet que no és fàcil entendre’s amb els parlants d’altres llengües. Però si mai triomfés el procés d’homogeneïtzació lingüística i cultural que al llarg del segle XXI pot enterrar un gran nombre de llengües, el silenci resultant seria esfereïdor i de conseqüències imprevisibles per a la interculturalitat, que al llarg de mil•lennis i de manera tant fecunda ha estat un factor clau e la generació de la creativitat humana. Si els monocultius empobreixen el paisatge, els monolingüismes poden ser letals per a la cultura.
La llei del silenci. Moltes llengües estan desapareixent
La pèrdua de diversitat lingüística, avui
Actualment estem assistint a un procés accelerat de desaparició de la diversitat lingüística a causa de la substitució d’una majoria de llengües minoritàries per unes quantes en situació de predomini. La meitat de les llengües del món ja no són apreses pels infants. Com la majoria es transmeten només oralment de pares a fills, estan condemnades a desaparèixer.
Si hi hagués una extinció igual en el terreny natural, patrimonial, arqueològic... seria considerat com a una catàstrofe. Per què no quan toca la llengua? Aquesta no és un patrimoni menor sinó l’exponent més elaborat i significatiu d’una cultura.
La major part de les llengües estaven protegides per la seva marginalitat geogràfica. Avui hi arriben els tentacles de la mundialització econòmica i mediàtica.
L’Àfrica i l’Àsia, els continents amb més diversitat lingüística, patiran importants pèrdues, però on hi haurà més extincions serà al Pacífic i a les Amèriques. Dues famílies de llengües, integrades per comunitats lingüístiques reduïdes, desapareixeran per complet, amb tota la probabilitat.
L’informe elaborat el 2001 per Stephen A. Wurm per a la UNESCO, es centra en les llengües en perill de desaparició.
Signes Vitals és un informe anual del Worlwatch Institute que inclou articles relacionats amb la sostenibilitat. El 2001 presentava una síntesi molt interessant sobre la pèrdua de la diversitat lingüística. Entre d’altres, hi trobem aquesta reflexió: Al món hi ha només 600 llengües que no corren el risc d’extingir-se, és a dir, que els infants les continuen aprenent.
Quan és que una llengua corre un risc real de desaparició? Actualment el fet de tenir un nombre baix de parlants ha esdevingut un factor de risc (abans això passava i aquestes llengües minoritàries havien viscut i evolucionat amb normalitat al llarg dels segles). El que resulta determinant és que les noves generacions deixin de parlar-les. Aquest és el factor clau que aboca una llengua a morir.
Al voltant nostre hi podem trobar quatre llengües afeblides, en perill de desaparèixer: el berber, l’occità, el basc i el romaní.
Per què desapareixen les llengües?
El canvi és l’estat natural de les llengües, viuen en moviment perpetu. Segons Bloomfield el canvi lingüístic és molt més ràpid que el biològic, però amb tota probabilitat més lent que els canvis en altres institucions humanes.
De vegades el canvi lingüístic és molt ràpid (ens veiem forçats a acceptar neologismes: e-mail, zàping), de vegades molt lent (els nens de l’aula masclisme), però sempre coexisteixen ambdues tendències inverses: innovació i conservació. Malgrat tot, les modificacions són constants, a un ritme o a un altre.
L’aparició d’unes llengües ha conviscut sempre amb la mort d’unes altres. Però l’accelerat procés de desaparició que es viu actualment és un fenomen que no té precedents en la història de la humanitat. En l’actualitat, cada quinze dies mor, de mitjana, una llengua. Tan sols un 10% de les llengües del món no corre el perill d’extingir-se.
Un aspecte a tenir en compte és que quan una llengua mor, en la majoria dels casos, ho fa per sempre. Es coneixen poques excepcions a aquesta regla l’hebreu modern va ser recuperat gràcies al testimoni dels texts antic i al seu ús litúrgic. Normalment una llengua mor amb la darrera persona que la parla, sobretot si tenim en compte que la majoria de les llengües es transmeten només de forma oral.
Per què el procés d’erosió lingüística afecta tantes llengües i de manera tan ràpida? Una llengua desapareix quan no té individus que la parlen. Aquests, però, ho poden deixar de fer per motius diversos. Segons Grimmes: bilingüisme, urbanització, migració, industrialització, actitud dels parlants, invasions, catàstrofes naturals, pressió política, etc.
La desaparició sobtada d’una llengua pot esdevenir degut a dos casos:
• La mort física dels parlants:
o Catàstrofe natural (erupció volcànica que enterrà tots els parlants del tamborà, parlada a una de les illes Sonda).
o Genocidi (tasmanià, idioma que es parlava a Cuba abans de l’arribada de Colom, llengües de les tribus indígenes d’Austràlia, algunes parles jueves).
• L’abandó de la llengua. En bona part dels casos perquè els parlants n’adopten una altra. Per què una persona abandona el seu idioma? Normalment, no ho sol fer en un context de llibertat plena ni d’igualtat de condicions entre llengües. Una cosa distinta és la decisió. Però quan un poble sencer ho fa és un símptoma gravíssim de degradació social i cultural.
Quan la comunicació entre generacions es fa en una llengua aliena, el procés de substitució lingüística està molt avançat. La pèrdua de la llengua pròpia és imminent.
Bilingüisme i substitució lingüística
En els casos de desaparició d’una llengua per pressió social, econòmica i cultural, que són de fet els mes freqüents, es produeix el fenomen de la substitució lingüística: els parlants abandonen definitivament la llengua pròpia i n’adopten una altra com a llengua habitual. En aquest context s’ha de donar necessariament una condició prèvia imprescindible: el bilingüisme. La comunitat ha de conèixer i emprar amb freqüència una llengua diferent de la pròpia. Perquè s’iniciï el procés de substitució, cal que la llengua nadiua hagi caigut, als ulls dels seus propis parlants, en una situació de marginalitat i de desprestigi; mentre que l’altre idioma, que ocupa una posició dominant, sembla oferir unes perspectives de millora econòmica i social. Aleshores, l’assimilació cultural i lingüística a mans d’una societat més potent està servida.
El bilingüisme, als territoris de llengua catalana, és un vell conegut. Però és un fenomen que es produeix a molts altres llocs del món. Afecta comunitats lingüístiques petites, els parlants de la qual, sense renunciar inicialment a la seva llengua materna, dominen un idioma regional més estès que els permet obrir el seu ventall de comunicació.
De fet, el bilingüisme, entès com a ús alternatiu i recíproc de dues llengües, no tindria per què no desenvolupar-se en un marc de respecte mutu. Però sovint no és igualitari ni voluntari. Moltes vegades amaga un situació de pressió política i cultural que arracona progressivament la llengua més feble.
Alguns exemples de situacions forçades i pressions que s’han exercit damunt algunes llengües per a afavorir la substitució lingüística:
• Romanització imposició del llatí manu militari pèrdua de llengües preromàniques.
• Naixement d’un estat nació engendrat amb la Revolució Francesa les metròpolis d’arreu del món exporten aquest model lingüístic a través del colonialisme exportació de l’ idioma. Moltes vegades, el procés s’inicia amb un primer estadi de pidginització. Un pidgin és una llengua vehicular que els nadius adopten per a comunicar-se amb el colonitzador europeu i que és una mescla de tots dos idiomes. Molt sovint, aquesta nova llengua pren força, esdevé més completa i arriba a complir les diverses funcions lingüístiques que s’esperen d’una autèntica llengua; aleshores s’esdevé la criollització. El que només era una llengua instrumental passa a ser emprada en tots els àmbits d’ús d’una llengua normal. El procés pot culminar quan aquesta desplaça a la llengua nadiua original.
• Règims totalitaris del s. XX (feixistes, comunistes) reculades de les llengües que no gaudien del privilegi del rang estatal.
Segons Breton, existeix una doctrina política que dissenya estratègies per a aniquilar les llengües declarades marginals per l’estat. Exemple del cas francès que denomina patuès a la resta de llengües de l’estat, les de segona.
De vegades, amb quatre generacions n’hi ha prou per a consumar el lingüicidi. La manca de transmissió familiar sol ser una de les causes més freqüents d’extinció.
Prejudicis i abandó de la llengua
És obvi que, perquè es produeixi la substitució lingüística, el parlant ha de deixar d’emprar la seva llengua. Per tal que això succeeixi, les pressions arriben a l’àmbit de la psicologia. Cada parlant ha d’experimentar a dintre seu un trencament profund amb la llengua en què ha crescut i pensa. Resulta imprescindible una interiorització profunda, d’indiferència primer i de menyspreu després, envers tot allò que representa la llengua envers un mateix, a la societat i a l’entorn. Per altra banda, suposa una supravaloració de la funcionalitat, la modernitat, el prestigi social que suposa l’altra llengua. És un enlluernament: cada llengua és la més útil en el seu propi entorn natural i social, encara que convingui saber-ne també d’altres per relacionar-se amb altres cultures.
Es tracta de processos que adquireixen una difusió extraordinària. Constitueixen autèntics prejudicis col•lectius que assoleixen un fort arrelament en moltes comunitats lingüístiques i que acaben provocant la degradació o la desaparició total d’una llengua. Aquests prejudicis coincideixen amb els interessos d’expansió de la llengua dominant.
Actualment, per a la majoria de llengües en perill arreu del món, els factors de pressió que hem esmentat s’emmarquen (i s’agreugen) en el marc del model de mundialització que proposen els estats hegemònics i les grans empreses multinacionals, en el qual, unes quantes llengües encapçalades per l’anglès es presenten com a símbols globals de comunicació i de progrés.
La causa no s’ha de cercar en la inferioritat lingüística sinó, si de cas, en la inferioritat lingüística.
Creure que les llengües moren perquè els parlants així ho decideixen és una mentida que cal desfer. La realitat és que una majoria de llengües sucumbeixen enfront d’unes quantes que, si triomfen, és en realitat per motius mediàtics, polítics, socials i estratègics, és a dir, aliens a la lingüística i a les llengües mateixes.
Indiferència i usos lingüístics
A continuació enumerem uns usos negligents de la parla, que en provoca, en molts de casos, la seva desaparició:
• Canviar de llengua amaga una actitud d’indiferència cap a la pròpia llengua. Provoca pèrdua de presència social de la llengua més feble.
• Adoptar mots, sons i estructures gramaticals alienes.
• No ajudar els nouvinguts en el seu esforç per parlar la llengua del país.
• No escriure en la llengua pròpia i no usar-la en les activitats professionals o de prestigi. Es deixa la llengua pròpia per als usos informals comportament anomenat diglòssia que sol anar acompanyat en els adults d’una manca d’escolarització en la llengua pròpia. Per a superar-ho cal un llarg esforç compartit entre els parlants i les institucions.
Les noves tecnologies de la comunicació tenen una incidència considerable en els comportaments lingüístics actuals. Generen paraules i argots nous. Els mots nous o neologismes poden enriquir una llengua però resulten nefastos quan substitueixen paraules que ja existien empobriment total de la parla.
El català: una llengua en perill?
Parlat per 7 mil•lions de persones i entès per prop de 10, actualment es troba fora del risc imminent. El pes demogràfic dels territoris on es parla, (Principat de Catalunya, Illes Balears, País Valencià, Franja de Ponent, l’Alguer, Catalunya Nord i Andorra), la situen en el setè lloc d’Europa en el nombre de parlants, per davant de llengües que tenen estatus oficial a la Unió Europea, com el danès i el finès. És una llengua de cultura d’importància mundial: és la desena llengua de partida més traduïda del món i la dinovena en presència a Internet.
Malgrat aquestes dades optimistes encara pesa massa un passat ple de marginació i d’opressió. Hi ha un perill potencial, que pot esdevenir real en un futur, per manca de reconeixement estatal i internacional, i per l’abandó i negligència lingüística dels parlants mateixos. Depèn en bona mesura de la voluntat ferma dels seus parlants de continuar emprant-la i de fer-ho amb correcció.
Quan es perd la llengua... la persona, què hi perd?
Qui es troba en procés d’abandó de la pròpia llengua ja no la parla correctament i això li provoca un sentiment de frustració, de desvinculació amb el seu propi passat, amb la seva comunitat i la seva terra. L’individu pot perdre el sentiment de seguretat i confiança que dóna el fet de parlar la llengua de la comunitat a què pertany.
... la comunitat, què hi perd?
Es perd la integració sociocultural de generacions, la cohesió, el sentiment d’identitat, el sentit del valor col•lectiu d’una comunitat i d’un poble. Segons Junyent: La llengua només viu en els seus parlants. La mort d’una llengua no és altra cosa que la mort d’una comunitat.
La pèrdua de la pròpia llengua és un aspecte importantíssim d’un procés múltiple de desintegració social que pot dur com a conseqüència el que Rojas Marcos defineix com anomia, és a dir, estat de desintegració cultural caracteritzat pels enfonsaments dels valors socials, les regles morals i les pautes de comportament.
... la humanitat, què hi perd?
Perd referents culturals i científics. La llengua és la màxima expressió cultural d’un poble, però també el seu estudi permet formular hipòtesis sobre els models de vida d’aquella comunitat al llarg del temps. La informació lingüística és, amb l’arqueologia i la genètica, una de les finestres al passat que podem obrir. Registren la memòria històrica en les cultures que no deixen jaciments arqueològics clàssics. Les llegües contenen en elles mateixes una part important dels arxius de la història no escrita de la humanitat: inclouen al seu vocabulari, a la morfologia, a la sintaxi, el vestigi del seu origen comú a altres llengües, de vegades molt allunyades, així com les empremtes dels contactes culturals que els seus parlats han mantingut amb els parlants d’altres llengües.
Perdre la llengua i trencar amb el vincle de la natura
La geografia de la diversitat lingüística està relacionada amb el medi natural. Les àrees amb més diversitat lingüística corresponen en bona part a regions amb unes característiques concretes: àrees muntanyoses abruptes (Caucas), petits i grans territoris insulars (Papua Nova Guinea), àrees selvàtiques tropicals (Indonèsia) i grans extensions continentals quan disposen de varietat de territoris, de climes i d’ecosistemes (Índia, Nord-amèrica i Austràlia).
Aquests indrets tenen en comú que han permès, a les comunitats que hi han viscut, estar aïllats i adquirir un nivell notable d’autosuficiència. Aquest aïllament relatiu però cert ha permès els fraccionaments de les llengües de partida en dialectes i ha conduït finalment a l’aparició de llengües noves, que han evolucionat i han s’han perfeccionat com a instruments útils per a gestionar el medi local.
La diversitat lingüística també està associada a les àrees de més biodiversitat: Papua Nova Guinea, Indonèsia, Nigèria, l’Índia, Austràlia, Mèxic, el Camerun, Brasil, Zaire, Filipines, EUA i Vanuatu. No és casual. Té molt a veure amb els models culturals de les petites comunitats indígenes que al llarg dels segles han intervingut en el medi amb una gestió respectuosa i sostenible. Es tracta de poblacions tribals que parlen les seves pròpies llengües i que mantenen una relació molt directa amb el medi natural. Suposen el 5% de la població mundial però parlen entre el 80 i el 90% de les aproximadament 6.800 llengües de la Terra. Aquests pobles són guardians de la major part del patrimoni natural, cultural i lingüístic del nostre planeta.
Les comunitats indígenes ocupen gairebé un 20% del territori mundial. Les seves llengües i cultures són eines imprescindibles per la gestió sostenible que ells han dut a terme durant segles del medi on viuen, fent un ús equilibrat dels recursos naturals. Toledo formula un nou axioma biocultural: La biodiversitat del món només serà preservada efectivament si es conserva la diversitat de cultures i viceversa.
Per a molts pobles del món, la pèrdua de la llengua va associada a la degradació dels recursos naturals, cosa que fa impossible la perpetuació del model cultural heretat. Biodiversitat i llengua han patit extincions conjuntes en episodis tan lamentables com el que ocorregué a l’illa de Tasmània al segle XIX, amb el genocidi de la població autòctona.
El desarrelament progressiu del medi natural que pateixen els joves fa que les primeres paraules que obliden són les que fan referència al medi. Per exemple el cas del piaroas de Veneçuela, entre els quals s’observa una regressió de la competència etnobotànica segons l’edat i aculturació.
La desaparició de la llengua també afecta el medi. La llengua, amb tota la seva riquesa lèxica quant als éssers vius, els cicles del temps, l’orientació, els usos culturals del medi, etc., permet la gestió de l’entorn natural segons el model heretat de les generacions precedents mitjançant precisament les paraules. A les cultures indígenes i pageses la llengua constitueix el vehicle de la memòria col•lectiva. Llengua, cultura i medi han coevolucionat sempre de forma integrada. És fàcil deduir, per tant, que quan la llengua perd força tot un model cultural i ambiental trontolla.
El Worldwatch Intitute considera que la pèrdua de diversitat lingüística limita la comprensió de la diversitat biològica. En cercles conservacionistes internacionals cada vegada és més corrent el concepte de biodiversitat cultural.
Molts noms de llocs locals, antics i arrelats a la terra com les velles oliveres, poden quedar en l’oblit quan desapareguin models de vida tradicionals. Segons Veny: El paisatge, entès com a combinació d’elements naturals i humans, esdevé memòria col•lectiva i exerceix un paper decisiu en la creació i renovació del lèxic. Aquesta memòria queda registrada de manera sorprenent en la toponímia. Els noms de lloc parlen del passat dels indrets, de les seves característiques ecològiques, de la seva meteorologia, de l’ocupació i l’ús que n’han fet els humans, i també de l’imaginari col•lectiu. Els paisatges són per tant antropogènics, generats per l’home. Com a exemple de la tossuda permanència territorial dels noms de lloc, tenim el cas dels nombrosos topònims bascos que s’han mantingut a bona part del terç nord de la península ibèrica, segles després de desaparèixer-ne l’euskera que en altres temps s’hi havia parlat.
La major fragilitat des noms de lloc es dóna en la microtoponímia, és a dir, aquells topònims que designen indrets molt locals. En molts de casos no consten a cap mapa, aleshores la seva pèrdua esdevé irreparable. En aquest procés de desaparició de petits topònims s’hi han d’incloure els sobrenoms o mals noms. En canvi, les noves realitats geogràfiques sovint són batejades amb neotopònims, mots artificials que no corresponen a cap tradició autòctona i que passen a substituir els noms tradicionals, com per exemple el cas de l’estany d’en Mas, a Manacor, que ha passat a dir-se Cala Romàntica. A vegades l’alteració de la toponímia forma part d’una estratègia política conscient d’aniquilació d’una llengua. Les toponímies catalana, gallega i basca es veieren fortament afectades per les substitucions imposades pel franquisme (Puebla per sa Pobla).
El rastre de la política toponimicida quedà també palesa a les colònies.
Els topònims han d’evolucionar, és clar, però no pel camí de l’empobriment, l’amputació i la degradació.
També cal recordar el cabal lèxic que fa referència a la designació d’espècies animals i vegetals així com altres elements del paisatge. Per exemple, el català és una llengua pròpia d’una cultura micòfaga i valora els bolets en gastronomia: té més de 250 mots per a designar les espècies que més es crien i es consumeixen.
Els models de vida tradicionals estretament vinculats a l’entorn rural, juntament amb el cabal lèxic divers que els acompanya, constitueixen a més fonts d’informació imprescindibles per a la recerca científica a terrenys tan diversos com els de l’etnologia, la història, l’ecologia, l’agricultura o la tecnologia.
Actualment ens trobem immersos en un procés d’homogeneïtzació accelerada i no tenim temps de mirar enrere. Potser hauríem d’introduir el concepte de sostenibilitat lingüística.
Dret a parlar. Preservar i compartir llengües
Parlar de manera diferent i conviure
En massa ocasions de la història, els prejudicis lingüístics s’han convertit en arguments per a la dominació d’un poble per part d’un altre. Aleshores és quan han esclatat els conflictes lingüístics, les causes dels quals no s’han de cercar a les llengües sinó a l’afany d’alguns de convertir-les en armes, quan totes són en realitat instruments de comunicació, de convivència i de pau.
Quant als prejudicis lingüístics contra una variant de la pròpia llengua, aquests enrareixen la convivència entre els parlants de la llengua comuna. Aquest fet esdevé particularment greu quan es tracta de llengües en situació de fragilitat. La fragmentació aleshores esdevé bandera del secessionisme lingüístic. Els qui la provoquen volen fer creure als parlants d’una varietat dialectal que la seva parla és una llengua diferent de la dels veïns, fins i tot quan l’evidència i la lingüística demostren el contrari.
De vegades l’excusa del conflicte és l’existència o la creació d’un model estàndard de la llengua. De vegades es pren com a model una de les variants dialectals que per diversos motius es presenta amb més consolidació. Aquesta opció exigeix sovint esforços i renúncies desiguals dels parlants de les diferents variants. Una altra possibilitat és construir la llengua estàndard mitjançant un model de consens, de manera que el resultat que se n’obté no és ben bé la parla de ningú, però de fet és la de tots. En qualsevol cas, l’adopció d’un model estàndard esdevé imprescindible per a preservar la unitat de les llengües en perill enfront de la presència d’un idioma dominant. De fet, cada dia son més les llengües que elaboren models estandaritzats.
Les llengües tenen molt en comú. Els universals lingüístics
Les llengües formen una gran esfera sonora de paraules que recobreixen la Terra. És, segons David Dalby, la linguaesfera, la creació col•lectiva més gran de la Humanitat.
Entre les llengües hi ha diferències però també semblances. Hi ha una mena de mecanismes mentals bàsics, comuns a totes. És com una gramàtica universal, amagada a l’interior de tots els idiomes. Aquest sistema operatiu compartit explica, segons Noam Chomsky, pare del generativisme lingüístic, que els infants aprenguin amb sorprenent rapidesa l’idioma de la comunitat on creixen, sigui quin sigui.
Cadascun dels aspectes comuns a totes les llengües s’anomena universal lingüístic. Aquesta ha estat una de les premisses que ha permès formular la hipòtesi que totes les llengües del món provenen d’una única llengua humana, coneguda com a ursprache. No compta amb el consens majoritari dels lingüistes però coincideix amb les conclusions a què han arribat genetistes i antropòlegs, que constaten un origen comú per a l’espècie humana, que va iniciar la seva evolució precisament prenent el llenguatge com a tret definidor i revolucionari.
Els universals lingüístics són un fet indiscutible però la seva formulació no és encara definitiva. Alguns d’ells serien:
• En totes les llengües es pot expressar qualsevol contingut.
• Totes permeten el pensament abstracte.
• Totes poden ser traduïdes a qualsevol altra llengua.
• Totes canvien amb el pas del temps.
• Totes tenen manlleus o preses d’un altre idioma.
• Totes tenen paraules tabú.
• En totes es pot dir jo, tu i ell.
• Totes tenen paraules que escarneixen sons reals.
• Totes tenen almenys dues vocals.
• Totes tenen sistema numeral.
Compartir paraules. Els manlleus
Les llengües són una expressió de multiculturalitat, i la nostra no n’és una excepció. Cap llengua s’ha construït tota sola; totes han recollit estructures i mots d’altres idiomes en la seva evolució. Anomenem manlleus les paraules d’una llengua que tenen el seu origen en una altra. Aquests manlleus o préstecs lingüístics constitueixen un testimoni dels contactes culturals actius i constants amb altres pobles al llarg de la història. Segons Steiner, quan empram una llengua despertam la ressonància de tota la seva història. Exemples:
• Anorac: de l’esquimal anorak, de anoré, que vol dir vent.
• Benzina: de l’àrab luban gawi (encens de Java), a través del llatí benzoe (“benjuí”).
Llengües i societats: un cop d’ull al món
Les situacions socials i polítiques de les llengües del món són molt variades. Llengua i societat són dues variables que interactuen constantment, que ho fan en plural i sobre territoris diversos. La interacció d’aquests factors dóna lloc, d’altra banda, a models distints d’organització social i política del fet lingüístic.
Destacam algunes constatacions en aquesta diversitat de situacions:
• Són pocs els estats del món on només es parla una sola llengua.
• Només el 15% d’estats del món tenen més d’una llengua oficial.
• L’oficialitat d’una llengua a un estat no significa que tots els súbdits en siguin parlants.
• Menys del 4% de les llengües del món té algun estatus d’oficialitat.
• 125 estats del món tenen com a oficial una d’aquestes 4 llengües: l’anglès, el francès, l’espanyol o l’àrab.
Heus aquí alguns exemples d’informacions sociolingüístiques concretes d’alguns territoris:
• Andorra: únic país del món on la llengua oficial és el català.
• Àrea lingüística del català. El català, marginat fins fa poc, és ara llengua cooficial a bona part dels territoris de l’Estat espanyol on es parla. És la 10a llengua més traduïda al món i la 19a amb presència a Internet. Constitueix una demostració de voluntat col•lectiva de recuperació d’una llengua.
• Balcans: es produí un esclat de greus confrontacions bèl•liques a la dècada de 1990-2000 entre pobles (serbis, croats, bosnians) que parlen una mateixa llengua: el serbocroat (si bé els serbis escriuen en alfabet ciríl•lic i els croats en alfabet llatí).
• Suïssa. Estat multilingüe igualitari: l’alemany, francès i l’italià són llengües oficials en peu d’igualtat, cadascuna al seu territori històric. El romanx (llengua minoritària parlada per menys d’un 1% de la població) té el reconeixement de llengua oficial.
• Paraguai. El guarní (95% de la població) és la llengua nacional juntament amb el castellà que, a més, té el rang d’oficial. És l’únic estat de l’Amèrica llatina que fa un reconeixement clar d’una llengua indígena per a tot el país.
Hi ha llengües per a anar pel món
Hi ha la creença, molt estesa, que hi ha llengües d’estar per casa i llengües per a anar pel món. Llengües locals i llengües cosmopolites. Però, és així en realitat? En quins contextos?
Al llarg de la història hi ha hagut idiomes naturals que han esdevingut llengües franques, és a dir, llengües que han facilitat la comunicació en determinats terrenys de coneixement humà o bé en amplis entorns geogràfics, més enllà de les fronteres que li són pròpies. Per exemple: el sànscrit (filosofia antiga), el llatí i l’àrab (terreny religiós), italià (música clàssica), francès (art i diplomàcia), alemany (filosofia i ciències).
Sobre el territori també hi ha idiomes que han adoptat el paper de llengües franques regionals: llatí, àrab, rus, swahili, etc. Actualment, l’anglès es configura com la llengua franca amb més difusió arreu del món. El predomini de l’anglès va associat a un model de vida urbana i consumista que les potències occidentals proposen en l’actual context de mundialització. Moltes vegades, els usuaris que l’adopten com a segona llengua no en tenen un coneixement sòlid i això fa que aquesta llengua franca acabi adoptant un caràcter modificat i empobrit. És el cas dels pidgins.
Un cas especial en el món de la comunicació interlingüística és el de les llegües de signes, que permeten la comunicació sense necessitat de codis sonors. N’hi ha que són emprades per comunitats que parlen idiomes distints; seria el cas dels indis de les praderies centrals de Nord-amèrica, que disposen d’un sistema de signes molt desenvolupat que permet la comprensió entre parlants que pertanyen a famílies lingüístiques diferents. Un altre tipus de llengües de signes serien les que permeten la comunicació entre persones que no poden emetre sons, els sordmuts. N’hi ha 114 al món, segons l’Ethnologue.
Les llengües artificials són les creades per a facilitar la comunicació entre interlocutors que parlen llengües diferents. Poques vegades s’ha assolit l’objectiu desitjat d’afavorir de manera efectiva, duradora i universal la comunicació interlingüística. Al segles XVII i XVIII (comerç, colonialisme) semblava que s’imposava la necessitat de crear un codi mundial de comunicació basat en una lògica universal que havia de permetre grans avenços de la ciència. Kircher i altres pensadors elaboraren un nou codi basat en l’Ars Magna de Ramon Llull. Aquest model els permetia avançar vers la confecció d’una àlgebra universal que fes possible elaborar un codi lingüístic útil a tota la humanitat.
Els enciclopedistes, al seu torn, presentaren la langue nouvelle el 1760. Però és al llarg del XIX i el XX que s’impulsaren bona part dels projectes d’idiomes artificials que avui coneixem: el völapuk, l’ido, l’interlingua, etc. De totes, l’esperanto és la única que ha assolit una certa difusió amb una comunitat esperantòfona consolidada i estesa arreu del món.
En el terreny de la ficció també s’han confeccionat llengües artificials: sèrie televisiva Star Trek (klingon, ferengi), El Senyor dels Anells de Tolkien (la llengua èlfica i d’altres), etc.
Aprendre llengües, comprendre cultures
En totes les societats humanes, els infants neixen sorprenentment dotats per a aprendre a parlar qualsevol idioma: no tan sols el propi sinó també algun altre. Però també els adults conservam actituds per al multilingüisme al llarg de tota la vida. L’aprenentatge d’altres llengües és un ressort natural de l’ésser humà. De fet, el poliglotisme ha resultat imprescindible als intercanvis culturals i comercials que han permès construir les cultures actuals.
Actualment vivim immersos en entorns multilingües. De fet, la meitat de la població sap parlar almenys dues llengües i gairebé no hi ha països on el bilingüisme no hi sigui present. El multilingüisme és també present als carrers, sobretot a les capitals del primer món, on hi ha molta immigració de procedència diversa.
Per a ser políglota no cal passar per una acadèmia d’idiomes. Ho demostra la història dels pobles, però també la realitat quotidiana de molts indrets. A la Vall d’Aran, un dels llocs més multilingües d’Europa, un infant de 12 anys té nocions de 5 idiomes: aranès, català, castellà, francès i anglès, que aprèn tant a l’escola com al carrer. També es pot citar l’exemple de Balears que, en ser nucli turístic, molts dels seus habitants fan servir diversos idiomes.
L’aprenentatge de llengües és sobretot una qüestió d’actitud, de tenir la voluntat d’entendre’s amb els altres. Aquesta actitud positiva envers l’aprenentatge d’idiomes també hauria d’incloure l’apropament a la llengua pròpia de la comunitat on hom resideix. Alguns parlants de llengües amb gran difusió demogràfica i territorial prenen sovint una actitud de prepotència o simplement de comoditat que denota una insensibilitat envers la llengua del país d’adopció. Aquesta actitud de no voler participar lingüísticament, a banda de posar en perill la pervivència de la llengua local, hi posa també la cohesió social, perquè contribueix a mantenir situacions de bilingüisme desigual. Aquesta actitud insolidària la vivim a casa nostra tan amb parlants castellans com estrangers.
Un concepte important a tenir en compte és que, l’aprenentatge de llengües s’ha d’entendre de forma additiva, no sostractiva, és a dir, sense que ningú hagi de perdre la llengua pròpia. Si hem d’obrir-nos al multilingüisme també hem de fer possible el manteniment de les pròpies arrels lingüístiques.
Hi ha diferents models per a integrar l’escolarització en la llengua pròpia del territori amb l’aprenentatge d’altres llengües. Es tracta de combinar de manera adequada l’arrelament amb el cosmopolitisme.
El multilingüisme constitueix una gimnàstica que desenvolupa la flexibilitat mental i obre les portes a una major comprensió de l’existència de formes de pensar diferents de la pròpia. En canvi, el monolingüisme és, de fet, més empobridor. És una actitud de localisme desfasat en un món cada dia més multilingüe. El discurs del menyspreu envers la diversitat lingüística de fet és només provincià.
La traducció resulta vital per a la comunicació als entorns multilingües. Els torsimanys o intèrprets orals han estat imprescindibles des de sempre en els contactes comercials i polítics entre pobles de parla diferent. La traducció forma part de l’essència de la comunicació intercultural al llarg de la història. La traducció és una tasca dificultosa perquè no hi ha una equivalència exacta entre paraules i estructures de llengües diferents. Cada traducció és en bona part una interpretació. No és pot traduir de manera mecànica o literal. D’aquí que sigui tan complicat dissenyar programes informàtics de traducció.
En un planeta cada dia més intercomunicat i multilingüe, la traducció, entesa com a comprensió intercultural, pot esdevenir una espècie de futur llenguatge universal. Però també la traducció hauria de ser més igualitària i més compartida entre les moltes llengües del món.
La recerca lingüística és una tasca apassionant. Amb la distribució geogràfica actual de les llengües del món tenim el resultat i alhora el reflex d’un conjunt de processos històrics que els lingüistes, juntament amb geògrafs, antropòlegs, historiadors i ecòlegs hauran d’esbrinar. La lingüística serà l’eina amb la qual intentarem reconstruir el camí invers en el temps i l’espai que ha seguit una llengua o un grup de llengües. Per a dur a terme aquest treball, la ciència del futur comptarà amb mitjans tècnics actualment inimaginables. Però aquestes eines no serviran de gaire si una part important del patrimoni lingüístic de la humanitat se’ns ha escapat de les mans.
Per tant, per fer la recerca lingüística, s’imposa, en primer lloc, la preservació. En segon lloc, crear equips i marcs de feina interdisciplinars. En tercer lloc, l’actitud del lingüista ha de ser positiva envers l’estudi de totes les llengües. Les ha d’entendre com a vehicles vius de comunicació i vincles d’una comunitat amb la terra. Ha de sentir respecte vers als parlants.
Les noves tecnologies de la comunicació i la informació ofereixen grans possibilitats amb vista a la promoció i difusió de les llengües en perill. Si bé és cert que aquests mateixos instruments fan una funció importantíssima com a agents de model de mundialització dominant (i per això són vistos per a molts com una amenaça per a la diversitat), no hi ha dubte que també poden desenvolupar un paper cabdal en algunes tasques urgents relacionades amb la preservació de la diversitats lingüística. Per exemple:
• Elaboració d’un atles exhaustiu de les llengües del món
• Realització sistemàtica d’enregistraments sonors digitalitzats del patrimoni lingüístic
• Elaboració de gramàtiques escrites i diccionaris de totes les llengües
• Impuls d’una Internet multilingüe
• Formació regional de lingüistes
• Etc.
Llengües i immigració
La presència de població immigrada a les Balearsha implicat avantatges econòmiques però també ha afegit elements de complexitat en la realitat lingüística i cultural de la nostra societat. Han arribat a un territori on es parlen dues llengües, que conviuen en una situació de bilingüisme desigual. Els nouvinguts parlen entre ells les llengües del seu lloc d’origen. Per moure’s i fer-se entendre ho solen fer en castellà. Per evitar aquesta situació, que empeny el català a una situació de desigualtat, cal incentivar la relació entre els nouvinguts i els catalanoparlants, i promoure l’aprenentatge i l’ús de la llengua catalana com a marc cultural de referència i punt de trobada per a persones que parlen llengües molt diverses. Les seves aspiracions a una vida més digna fan que molts desitgin integrar-se, però això no és possible si se li priven els drets humans més bàsics. El camí a la plena integració és llarg i difícil. De fet, probablement no es completarà fins la tercera generació. La via del respecte és la única possible. L’intercanvi cultural es presenta com una oportunitat enriquidora que, a la llarga, ha de resultar profitosa per a tots.
No callarem. Reivindicar la diversitat lingüística
Comencen a aparèixer organitzacions no governamentals, entitats i institucions diverses que lluiten per preservar la diversitat lingüística al món i que contribueixen a l’estudi, a l’intercanvi d’informació i a la sensibilització social. D’entre aquestes entitats destaquem:
• UNESCO. Promou iniciatives diverses de gran abast encaminades a estudiar i preservar les llengües del món. Instaurà el dia internacional de la llengua materna el 21 de febrer de cada any. Ha publicat l’Atles de les llengües en perill d’extinció. Registra les llengües en perill i la seva literatura oral. Proposa mesures per a facilitar l’accés a la diversitat cultural i lingüística a través de les xarxes globals d’informació.
• Any europeu de les Llengües
• Foundation for Endangered Languages
• Linguasphere
• Terralingua. Organització Internacional preocupada per la diversitat lingüística, cultural i biològica del món. Presidida per la lingüista Luisa Maffi, aquesta organització destaca pel fet de vincular estretament la defesa de les llengües amb la preservació del medi ambient
La Declaració universal dels drets lingüístics
Basada en la Declaració internacional dels drets humans (1948) i la Carta Europea sobre les llengües regionals o minoritàries (1992), neix el 1996 a la Conferència Mundial dels Drets Lingüístics. Presentada oficialment el 2001 a París, té seu a Barcelona i el seu consell lingüístic està presidit per l’eivissenc Isidor Marí.
Alguns punts interessants poden ser:
• [...] per a garantir la convivència entre comunitats lingüístiques cal trobar uns principis d’ordre universal que permetin assegurar la promoció, el respecte i l’ús social públic i privat de totes les llengües.
• [...] cal una Declaració universal de drets lingüístics que permeti de corregir els desequilibris lingüístics de manera que asseguri el respecte i el ple desplegament de totes les llengües i que estableixi els principis d’una pau lingüística planetària justa i equitativa, com a factor cabdal de la convivència social.
Què hi podem fer?
Les persones del carrer podem fer una important tasca a l’hora de contribuir a preservar la diversitat lingüística. Ens hem de convèncer que l’existència de llengües diverses és una realitat positiva que equival a riquesa cultural, la qual cosa no és fàcil, ja que els prejudicis lingüístics estan molt arrelats.
En segon lloc, hem de parlar amb la nostra llengua i mantenir-la viva, usar-la en les nostres activitats professionals i transmetre-la als nostres fills.
En tercer lloc, respectar les llengües dels altres. Veure en les llengües diferents de la nostra no una barrera sinó una oportunitat d’enriquiment personal i una font de convivència pacífica.
Després, aprendre llengües, obrir-nos al món de la diversitat lingüística i compartir aquesta riquesa que ens pertany a tots els habitants de la terra.
