Caire-Ef

Pescant per la xarxa, he trobat un interessant blog sobre la integració a les Pitiüses: CAIRE-EF. La seva intenció és la de ser una eina útil per al professorat d'Eivissa i Formentera que treballa amb alumnat nouvingut, un espai per compartir experiències i recursos.

Domini lingüístic del català

La llengua catalana actualment és parlada en quatre estats diferents: Espanya, França, Andorra i Itàlia. Només a un d'ells, Andorra, és la única llengua oficial. A França és parlada als territoris de la Catalunya Nord: Conflent, Vallespir, Rosselló i Alta Cerdanya. En aquest estat, constitucionalment, no és reconeguda com a llengua, si bé l'Ajuntament de Perpinyà n'ha reconegut recentment la cooficialitat. A Itàlia, el català es parla a la ciutat de l'alguer (Sardenya), i des de 1997, compta amb reconeixement i legislació lingüística específica atorgada pel Consell Regional de Sardenya en la llei de Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardegna.

En el cas d'Espanya, la nostra llengua és parlada en cinc comunitats autònomes diferents: Principat de Catalunya, País Valencià, Illes Balears, Múrcia (el Carxe) i Aragó (Franja de Ponent). El català és cooficial juntament amb el castellà als territoris on es parla, si bé a Múrcia encara no gaudeix de reconeixement oficial.

La Unió europea no reconeixerà el català com a idioma oficial fins que no hi hagi una voluntat política per part de l'Estat espanyol en aquest sentit.

Marc europeu comú de referència per a les llengües

El Marc europeu comú de referència per a les llengües és una guia per a l'ensenyament i aprenentatge de les llengües a la Unió Europea. Inclou una escala per comparar el nivell de competència entre diferents idiomes, assegurant l'equivalència entre els diferents títols oficials impartits per universitats i acadèmies i afavorint la mobilitat dels ciutadans mitjançant un portafoli lingüístic que resumeix el domini de cada idioma. El Consell d'Europa recomana des del 2001 el seu ús als països membres.

Nivells:

El marc estructura la competència en sis nivells. En cadascun d'ells es tenen en compte les quatre destreses bàsiques: llegir, escoltar, parlar i escriure així com uns mínims coneixements culturals lligats a cada llengua i l'augment progressiu de la fluïdesa i del lèxic per part de l'aprenent. La descripció del que pot fer un parlant en un determinat nivell és orientativa.
Nivell a1 (nivell inicial): pot comunicar-se a nivell elemental per satisfer les seves necessitats amb fórmules fixes; pot mantenir una conversa senzilla sobre temes personals si l'interlocutor l'ajuda
Nivell a2 (nivell bàsic): pot entendre i expressar idees sobre els temes més propers i comunicar-se en un viatge per satisfer les seves necessitats
Nivell b1 (nivell llindar): pot desenvolupar-se amb èxit en la majoria de situacions quotidianes i descriure experiències i desitjos, així com expressar la seva opinió sobre qüestions properes
Nivell b2 (nivell avançat): pot entendre la majoria de textos i mantenir converses amb fluïdesa sense esforços per part de l'interlocutor
Nivell c1 (nivell funcional): pot tenir èxit en gairebé tots els intercanvis comunicatius, entén el doble sentit i el rerefons cultural de l'idioma, pot treballar en la llengua estrangera
Nivell c2 (nivell de domini): la seva correcció és semblant a la d'un nadiu mig

L'àmbit judicial, igual com fa trenta anys

Malgrat que és cert que el català ha augmentat la seva presència en alguns àmbits des de la restauració de la democràcia (com no podia ser d'altra manera, també cal dir-ho), la utilització de la nostra llengua a l'àmbit judicial segueix sent residual com ho ha estat sempre. I no només això. Titular de l'Avui: El català als jutjats s’extingeix.

El 84,1 % de les sentències dictades l'any passat estaven escrites en castellà, i la resta –un 15,9 per cent– en català. Aquest és el cinquè any consecutiu que hi ha un retrocés en el percentatge de sentències en la llengua del país en relació al total. I pel que fa a l'ús oral del català, només el 25 per cent dels judicis es fan en la llengua del país. I això són dades del Principat. Ja ens podem imaginar quina és la situació a Illes Balears i País Valencià.

Aquest és un fet greu en ell mateix però també ho és perquè els joves i els immigrants interpreten que una llengua és de primera o de segona, útil o inútil, per l'ús que en fem. La marginalitat del català als tribunals no fa altra cosa que alimentar la imatge que hi ha una llengua per a les coses serioses i una altra per a l'àmbit domèstic. I això després de trenta anys de democràcia i estatuts.

El Col·legi de Can Misses, un exemple a seguir

Avui ens hem assabentat d'una molt bona notícia: el Col·legi de Can Misses ha estat guardonat per fomentar el català i recuperar les festes populars. El premi en qüestió és el Baldiri Reixac, atorgat per la Fundació Lluís Carulla. Aquest reconeix la qualitat global, en llengua i continguts, de les escoles i instituts, concretada en un projecte educatiu i lingüístic que s’estigui aplicant i que assoleixi un ús elevat de la llengua entre l’alumnat i el professorat, tant en l’activitat acadèmica com en la comunicació informal

El premi, d’una gran importància dins del món educatiu, només s’atorga a 14 escoles de tot el àmbit de la llengua catalana. El veredicte de la Fundació destaca que el premi s’ha atorgat per ser una escola que porta a terme activitats d’ús i foment de la llengua entre l’alumnat, tot recollint aspectes de la tradició com ara els jocs de pati, el teatre, les festes populars, etc., tenint en compte la forta presència de famílies nouvingudes.

La diglòssia a Eivissa

Imatge del I Congrés de la LLengua Catalana. Barcelona, 1906

A la revista Eivissa número 1 de l'any 1972, trobem un interessant article d'Isidor Marí on fa referència a aquest fenomen lingüístic. Marí reprèn i comenta un episodi que va tenir lloc l'any 1908: el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona i on hi assistiren tres eivissencs. Un d'ells, Vicent Serra i Orvai, va llegir a l'acte una comunicació: Apreci en que es tinguda a Eivissa la llengua pròpia. La seva xerrada girava entorn de la situació i la consideració social de la nostra llengua que es tenia aleshores. Fa gràcia, per no dir pena, veure que la situació no ha canviat gaire. Serra i Orvai es lamenta de la degradació que està patint l'eivissenc: ...ha sofrit tal canvi de fesomia sa nostra Llengua, que sa mare, si la ves, tot just la coneixeria. (...) Moltíssimes son ses paraules de pura descendència catalana (...) que no es poden dir davant els ciutadans eivissencs sense exposar-se es qui lis diga a ser motiu de burla, o al menos, a passar per ser pagès en so tracto i d'escassa cultura intel·lectual. Es queixa que els eivissencs ja no es posen noms catalans sinó castellans, evidentment mal pronunciats (això sí que fa "pagès"). També de com els propis eivissencs varen provocar que l'idioma s'empobrís, deixant de banda paraules com "ampolla" o "pastanaga", per dir "botella" i "zanahoria". Evidentment ens relata un episodi de diglòssia, ja que la reduïda classe dominant veia en la llengua castellana un nivell de superioritat i per això la començaren a emprar per als usos oficials. Aquesta situació no arribà a desplaçar una llengua per l'altra però sí que provocà que la llengua emprada coloquialment, l'eivissenc, patís una degradació que ens ha durat fins els nostres dies, ja que pocs de nosaltres ens podem fer veure amb el nostre català.

El concepte de diglòssia fou definit per Ferguson per primera vegada, basant-se en els registres lingüístics usats per la societat àrab, que fa servir l'àrab clàssic (la llengua de l'Alcorà) per a usos formals, i utilitza els registres col·loquials per als informals. En aquesta situació de diglòssia intralingüística, les dues llengües conviuen i no entren en conflicte. Partint d'aquesta definició, Fishman parla de la diglòssia interlingüística, és a dir, de la situació que es crea quan s'han de distribuir els usos formals i informals entre dues llengües diferents. En aquest segon cas, cadascuna de les llengües adopta un dels papers. Segons Carrión, aquesta accepció de diglòssia provoca una confusió, ja que no és cert que, per exemple, en el cas que ens ocupa, el català assumeixi un dels rols i el castellà l'altre. La realitat és que les dues llengües es disputen els dos àmbits. Per tant, aquesta definició no ens serveix per a explicar la nostra realitat sociolingüística, però tampoc la del basc o la del gallec.

A Eivissa la diglòssia interlingüística és un fenomen modern. Aquest s'inicià quan les classes benestants varen veure en el castellà un toc de distinció i decidiren emprar-lo per als usos formals, deixant l'eivissenc per a la resta. De fet la societat entrà en un procés de bilingüització que encara vivim avui dia. Durant el franquisme la diglòssia es generalitzà i actualment es tracta més d'un fenomen individual que social, ja que el català ja s'ha incorporat a les escoles i als usos oficials.

Practiques l'ecolingüisme?

Llegim un interessant escrit de Bernat Joan sobre el procés accelerat de desaparició de llengües al món que vivim actualment. Es tracta d'un article d'opinió aparegut a Diario de Ibiza i titulat "Ecolingüistes", on el sociolingüista estableix un paral·lelisme entre els esforços dedicats a preservar les espècies en perill i els que calen per difondre comportaments lingüístics en benefici de la diversitat.

Les xifres que ens comenta sobre les llengües en perill són esfereïdores. Si es mor una llengua significa que mor la comunitat que fins ara l'havia emprat i mor la seva visió del món. Les llengües resumeixen la identitat d'un poble. Actualment, i degut en bona part a la globalització imminent que estem vivint, les llengües estan esdevenint ens fràgils i degradables. Estan "en perill d'extinció" la major part de les parles del món, que són paradoxalment les minoritàries. Aquesta pèrdua resultaria un desastre per a la Humanitat que liquidaria en un no res devers dues terceres parts de les visions del món que ella mateixa s'ha creat al llarg de mil·lions d'anys. Un dels factors que tenen més a veure en la desaparició de les llengües és el fet que les noves generacions les deixin d'utilitzar. Per aquest motiu, i així com ensenyem als nostres fills que hem de ser respectuosos amb la natura, de la mateixa manera hauríem de fer-ho amb la nostra llengua i practicar més l'ecolingüisme.