Imatge del I Congrés de la LLengua Catalana. Barcelona, 1906
A la revista Eivissa número 1 de l'any 1972, trobem un interessant article d'Isidor Marí on fa referència a aquest fenomen lingüístic. Marí reprèn i comenta un episodi que va tenir lloc l'any 1908: el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, celebrat a Barcelona i on hi assistiren tres eivissencs. Un d'ells, Vicent Serra i Orvai, va llegir a l'acte una comunicació: Apreci en que es tinguda a Eivissa la llengua pròpia. La seva xerrada girava entorn de la situació i la consideració social de la nostra llengua que es tenia aleshores. Fa gràcia, per no dir pena, veure que la situació no ha canviat gaire. Serra i Orvai es lamenta de la degradació que està patint l'eivissenc: ...ha sofrit tal canvi de fesomia sa nostra Llengua, que sa mare, si la ves, tot just la coneixeria. (...) Moltíssimes son ses paraules de pura descendència catalana (...) que no es poden dir davant els ciutadans eivissencs sense exposar-se es qui lis diga a ser motiu de burla, o al menos, a passar per ser pagès en so tracto i d'escassa cultura intel·lectual. Es queixa que els eivissencs ja no es posen noms catalans sinó castellans, evidentment mal pronunciats (això sí que fa "pagès"). També de com els propis eivissencs varen provocar que l'idioma s'empobrís, deixant de banda paraules com "ampolla" o "pastanaga", per dir "botella" i "zanahoria". Evidentment ens relata un episodi de diglòssia, ja que la reduïda classe dominant veia en la llengua castellana un nivell de superioritat i per això la començaren a emprar per als usos oficials. Aquesta situació no arribà a desplaçar una llengua per l'altra però sí que provocà que la llengua emprada coloquialment, l'eivissenc, patís una degradació que ens ha durat fins els nostres dies, ja que pocs de nosaltres ens podem fer veure amb el nostre català.
El concepte de diglòssia fou definit per Ferguson per primera vegada, basant-se en els registres lingüístics usats per la societat àrab, que fa servir l'àrab clàssic (la llengua de l'Alcorà) per a usos formals, i utilitza els registres col·loquials per als informals. En aquesta situació de diglòssia intralingüística, les dues llengües conviuen i no entren en conflicte. Partint d'aquesta definició, Fishman parla de la diglòssia interlingüística, és a dir, de la situació que es crea quan s'han de distribuir els usos formals i informals entre dues llengües diferents. En aquest segon cas, cadascuna de les llengües adopta un dels papers. Segons Carrión, aquesta accepció de diglòssia provoca una confusió, ja que no és cert que, per exemple, en el cas que ens ocupa, el català assumeixi un dels rols i el castellà l'altre. La realitat és que les dues llengües es disputen els dos àmbits. Per tant, aquesta definició no ens serveix per a explicar la nostra realitat sociolingüística, però tampoc la del basc o la del gallec.
A Eivissa la diglòssia interlingüística és un fenomen modern. Aquest s'inicià quan les classes benestants varen veure en el castellà un toc de distinció i decidiren emprar-lo per als usos formals, deixant l'eivissenc per a la resta. De fet la societat entrà en un procés de bilingüització que encara vivim avui dia. Durant el franquisme la diglòssia es generalitzà i actualment es tracta més d'un fenomen individual que social, ja que el català ja s'ha incorporat a les escoles i als usos oficials.
