Quina és la nostra llengua?

Isidor Marí ens fa reflexionar sobre aquesta qüestió a l'article "La nostra pròpia veu", publicat a la revista Eivissa de l'IEE l'any 1984. D'aquest text en podem extreure diferents conceptes. D'una banda, fa referència al nom de la llengua que es parla a l'illa d'Eivissa: tant en podem dir "eivissenc" o "català", és el mateix. La diferència seria que el primer fa referència al dialecte o variant que es parla a l'illa, amb les seves característiques específiques (article salat, vocabulari específic, expressions o girs propis, etc.), i l'altra estaria relacionat amb la llengua.

El mot "eivissenc" pren el nom del gentilici local i n'extreu el glotònim. Aquesta seria la designació popular. Normalment les designacions científiques o oficials agrupen diversos parlars locals en un conjunt superior al qual es dóna la categoria de llengua. En el nostre cas seria la catalana. Però no tothom accepta aquesta varietat de designacions i no entén, o no vol entendre, que eivissenc i català són el mateix. Però en qualsevol cas, hom ha d'estar al que diu la comunitat científica i en aquest cas no hi ha lloc a dubte. A més, la diversitat enriqueix una llengua. Bé que deuen entendre el sevillans que ells parlen castellà i segurament són conscients de la diferència que hi ha entre el seu parlar i el d'un sorià. També podem pensar en el cas de xilens, argentins o mexicans.

Encara que es tracti del mateix idioma hi ha grans diferències en la parla. També podem pensar que un dels problemes que pot contribuir a fer creure que l'eivissenc no és català podria ser el fet de la insularitat. Però no podem ignorar que hi ha hagut, com a mínim des dels inicis del segle XX, un subtil però constant discurs polític de foment de la particularitat de cadascun dels territoris de parla catalana, atiant l'animadversió envers la suposada voluntat imperialista del Principat. Aquest discurs ha quallat en forma de blaverisme al País Valencià i, tot i que més feble, de secessionisme lingüístic a Balears i Pitiüses. A les illes, però, aquest debat sembla superat: tant l'Estatut d'autonomia com el món acadèmic i cultural admeten amb naturalitat la unitat de la llengua. Només quan s'acosten eleccions hi ha qui, des de determinades forces polítiques, mira de treure rèdit electoral fomentant aquesta polèmica, però fins i tot això és residual. No podem dir el mateix del País Valencià que, malgrat les sentències judicials i malgrat el criteri unitari de la comunitat científica, segueix mantenint un desafiant discurs secessionista.